CP09: Quan l’acord del clima “s’escalfa” entre dos

21 Desembre 2009

L’acord en què s’ha arribat a la Cimera de Copenhagen determina que l’escalfament global no ha de pujar més de dos graus centígrads en l’horitzó de 2020
(si puja més de dos graus els efectes serien irreversibles a l’arribar a la quantitat màxima d’emissions). Per a tot això hi ha d’haver unes retallades d’emissions de gasos de diòxid i que aquestes retallades no han de suposar cap entrebanc pel desenvolupament econòmic.

L’acord inclou el compromís dels estats més rics del món “d’ajudar” als més pobres a adaptar-se a l’amenaça del canvi climàtic, gràcies a una aportació anual inicial de 30 milions de dòlars, augmentant fins a 100 milions en l’horitzó 2020.

El problema de l’acord és que bona part del text es pot entendre més com a preàmbul d’acord que no pas com a tractat vinculant, cosa poc esperable després de dos anys de negociacions, la cimera preparatòria de Barcelona i l’expectació d’una cimera de dues setmanes a Copenhagen amb reunions a tots els nivells i l’esperada reunió de caps d’estat. Fins i tot el podem qualificar de més ambigu que el de Kyoto, amb la diferència que la situació ara és molt més preocupant que a la dècada dels 90.

L’acord, o carta de compromisos, no preveu un objectiu mundial a assolir pel que fa a la retallada d’emissions. Simplement es proposa un sostre que no s’ha de sobrepassar en emissions de CO2. Tampoc preveu la sanció per qui contamina més. L’ambigüitat en terminis nodreix el tractat. I, fins i tot, no deixa clara la idea de mercat de compra venda de drets d’emissió: allò de “qui contamina paga”. A més, no deixa clares les vies per assolir les retallades d’emissions, vies que afectarien la nostra quotidianitat.

Els estats rics s’avenien a reduir emissions però volien garanties de retallades d’emissions dels països en vies de desenvolupament. Això va ser denunciat pels països pobres, que veien com els països rics volien desfer-se de les obligacions i ells estaven pagant un preu molt alt per un problema iniciat pel món industrialitzat.

La Unió Europea, com a organització multilateral més efectiva en “compromisos” per a reduir les emissions, volia liderar aquest procés, amb una aposta de màxims la lluita contra el canvi climàtic (reducció de fins a un 30% de les emissions), oferint una contribució financera important pels països en vies de desenvolupament.

La Cimera de Copenhagen deixava entreveure negociacions bilaterals, per evitar un acord que pugues ser perjudicial per a les potències. Les minicimeres van començar amb els Estats Units i Xina (que produeixen el 40% de les emissions de CO2) a més de l’Índia, Brasil i Sud Àfrica. Una mesura d’Obama era retallar les emissions de CO2 de l’any 1990 en un 50% per al 2020. Aquesta mesura va ser vetada per Xina. Xina i els Estats Units han primat el seu interès econòmic a curt termini per davant del futur del planeta.

L’acord (fora de l’ONU) assolit per Obama i Jiabao (EUA i la Xina) ha “obligat” a la resta sumar-s’hi per no sortir amb les mans buides. Només alguns països llatinoamericans s’han desmarcat de l’acord per cridar l’atenció. L’acord opta per deixar llibertat als països en vies de desenvolupament per mesurar les seves emissions (a proposta de la Xina) i només tindran el control internacional les infraestructures finançades amb els fons internacionals. Es relega a la voluntat de cada estat la retallada d’emissions o l’aposta per un desenvolupament més sostenible.

Si es compleixen les millors previsions les rebaixes de gasos de CO2 només es serien d’un 18%, lluny del 25% recomanat.

Cada cop és més difícil la marxa enrere. Amb aquest acord potser podem evitar la desforestació massiva de l’Amazones però els gasos que produeixen l’efecte hivernacle no hi ha expectatives que es redueixin suficientment (només cal pensar que BMW era patrocinador de la trobada…). Hem apostat per un acord mediocre, sense compromisos ferms i encara menys vinculants. Sense mecanismes de revisió. I ho pagarem. Kyoto també era de mínims i vinculava de forma més clara als estats, però no va servir de gaire.

PD: en tot cas sempre hi haurà els optimistes que diran que és un salt qualitatiu: ni Aznar ni Bush reconeixien el canvi climàtic!


Advertisements

2 Responses to “CP09: Quan l’acord del clima “s’escalfa” entre dos”

  1. Albert Says:

    Tot plegat quedarà en paper mullat. S’han tirat milions d’euros i s’ha generat tanta contaminació com en una població de 200.000 habitants. Un fracàs absolut. Cap acord vinculant.

    • Roger Says:

      Ja veus però potser era el que volia BMW i la resta de patrocinadors… No era bona tanta expectació, desplaçaments… Pel no-res!

      I per cert Montilla i Carod defensant l’esmena catalana que parlava sobre el paper de les regions en el disseny de polítiques de reducció del CO2… Que curiós, Carod diu que aposta per crear estructures d’estat i després entra a una cimera per la porta petita i defensant Catalunya com a regió 😦


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: