Zona 30: Badalona aposta per la bicicleta?

Un dels 53 projectes del Fons Estatal d’Inversió Local és el de “Millores de la mobilitat en els barris de Dalt la Vila i Can Solei”.

Font: Badalona bitàcola

Aquest projecte adjudicat per 200.000€ (iva inclòs) a l’empresa VIALITAT I SERVEIS, SL consisteix en pacificar el trànsit a l’àrea de carrers de la rodalia del Parc de Can Solei / Ca l’Arnús. Amb això l’Ajuntament volia, d’una banda, aconseguir crear camins escolars més segurs per a les escoles de la zona, i de l’altra donar prioritat a la bicicleta mitjançant zones 30 d’espai compartit per a la bicicleta i el trànsit motoritzat amb prioritat per a bicicletes.

Sempre he estat molt crític amb la política de mobilitat de l’Ajuntament de Badalona i l’escassa promoció de la bicicleta. Encara recordo que fa cinc vaig demanar a la Regidora de Medi Ambient la instal·lació d’un pàrquing Biciberg a l’estació de Rodalies i la seva resposta va ser ho estudiaren. Ja sé que serem el darrer municipi de l’àrea metropolitana en tenir el servei d’ÀreaBicing, del qual l’Ajuntament no en vol sentir a parlar.

Però ara resulta que aquest Ajuntament es “vol rentar la cara” en la promoció de la bicicleta instal·lant una zona a l’àrea de Can Solei. Estic acostumat a circular per zones trenta en llocs com el Poblenou de Barcelona i tenen algunes diferències respecte a les que han posat a la zona Dalt de la Vila – Can Solei:

• El trànsit rodat és pacificat. Es recorda la zona 30 en senyalització vertical, marques al terra, paviment diferenciat, senyalització lumínica. A Badalona només he vist uns quants indicadors, mal ubicats, que indiquen l’inici. Tampoc hi ha cap indicador que indiqui el final de la zona 30.
• Per accedir amb bicicleta a aquesta zona 30 els ciclistes podem arribar-hi mitjançant carrils bici. En canvi per accedir a la zona 30 que s’ha instal·lat a Badalona només pots accedir per una part del carrer d’en Prim que actua com a Nacional II urbana, un tram gens pacificat. Tenint en compte que és difícil accedir a la zona 30 en bicicleta, la creació de la zona 30 hauria d’anar acompanyada de la instal·lació d’aparcaments a les zones amb potencial demanda de mobilitat: jugats, accés parc, Oficina de la Seguretat Social, CAP, cementiri…

Sóc escèptic amb la política de promoció de la bicicleta a Badalona. No me la començaré a creure fins que un projecte de promoció de la bicicleta tregui espai als vehicles motoritzars. N’estic fart de projectes sense un objectiu concret. Carrils bici de passeig com ara el del Passeig Marítim que no solucionen la mobilitat quotidiana als ciutadans, només la de cap de setmana. N’estic fart de covards carrils bici, com el de la riera Canyadó, per sobre la vorera, sense cap finalitat concreta i que, fins i tot, està fet a trams no continus i amb pendents inassolibles…. Per últim, n’estic fart de nous invents com les zones 30.

Badalona és una ciutat on l’ús de la bicicleta podria consolidar-se a totes les zones que queden per sota de l’autopista C32 que, per la orografia del terreny, són zones en les quals anar amb bici seria còmode i fàcil.. Però ni ICV ni CiU han fet res útil per consolidar l’ús de la bicicleta. A més, amb la promoció de la bici, es facilitaria l’accés al transport públic de manera ràpida i eficient (estacions de Metro i Rodalies).

“A la universitat en català!”

Aquest dimarts s’ha presentat al Col·legi de Periodistes de Catalunya la campanya “A la universitat en català!”. Aquesta campanya, liderada des de Plataforma per la Llengua, torna a demanar al Govern i a les universitats el desplegament de l’article 6.4 de la Llei d’Universitats de Catalunya. En aquest article de la LUC, aprovada pel Parlament de Catalunya al 2003, estableix que el professorat fix (PDI) de nova contractació haurà d’acreditar un nivell suficient de llengua catalana.

Aquesta nova iniciativa a favor de la llengua té el suport de la Plataforma Universitària pel Català (PUC), el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), Estudiants en Acció, la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP) i la Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC).

De nou l’estudiantat català es mobilitza a favor del català a la universitat, després de la campanya “Estudiantspelcatalà.cat” impulsada per la PUC.

Les reivindicacions de la campanya són les següents:

1. Poder rebre l’ensenyament de tots els graus íntegrament en català. L’alumnat que ha estat escolaritzat en català ha tingut el català com a  llengua vehicular d’aprenentatge. Volem que adquireixi el vocabulari científic i professional, també en català i això ho ha de fer a la universitat. Exigim que l’alumne que ho vulgui pugui rebre l’ensenyament de tots els graus íntegrament en català.

A Catalunya: l’Estatut del 2006 que, en el seu article 35.1 diu “el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari”.

Al País Valencià: l’article 6.2 de l’Estatut del 2006 que estableix “el dret a conèixer i usar el valencià i a rebre l’ensenyament del, i en, valencià”.

A les Illes Balears: exigim l’aplicació dels estatuts aprovats per la mateixa universitat, que consagra el català com la llengua pròpia i oficial de la institució.

Dissortadament, en el cas de la Universitat de Perpinyà no es poden invocar disposicions legals favorables al català, perquè la legislació francesa hi estableix tota mena d’entrebancs i ho deixa tot a la pura voluntarietat.

Hi tenim dret.


2. Més oferta de postgraus i màsters oficials en català. Cal que les universitats imparteixin més postgraus i màsters oficials en llengua catalana i exigim als governs que vetllin perquè aquesta implantació sigui efectiva.  Hi tenim dret.
3. Que tot el professorat que s’incorpori a les universitats conegui suficientment la llengua catalana. Demanem que s’estableixi l’exigència d’un determinat nivell de llengua catalana per al professorat fix de nova contractació a les universitats.

A Catalunya: exigim que es compleixi, per part de totes les universitats, l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya (11 de juny de 2008), d’acord amb l’article 6.4. de la Llei d’Universitats de Catalunya (1/2003) i que es materialitzi en Decret de Govern.

Al País Valencià: exigim que s’acomplisca l’article 23.1 de la Llei 4/1983 d’ús i ensenyament del valencià que assenyala que ”atesa la cooficialitat del valencià i del castellà, els professors han de conèixer les dues llengües”.

A les Illes Balears: exigim que s’acompleixi el deure estatutari de normalitzar la llengua catalana en l’àmbit de les seves competències, per a la qual cosa és imprescindible que tot el professorat sigui competent en la llengua pròpia de la institució.

Hi tenim dret.


4. Que s’anunciï i es respecti la llengua de la docència. No totes les universitats publiquen la llengua en què s’imparteixen les classes. Cal que les universitats anunciïn la llengua de docència i que es respecti tant en les lliçons magistrals com en les pràctiques. Hi tenim dret.
5. Poder fer els exàmens, les pràctiques i els treballs en català. Volem que el professorat universitari sigui competent en llengua catalana, com ho és en d’altres llengües i volem que acrediti els seus coneixements de català abans d’ocupar una plaça permanent a les nostres universitats. No ha de ser possible que un alumne vegi conculcats els seus drets individuals d’expressar-se en català pel fet que un professor o professora addueixi que no l’entén. Hi tenim dret.
6. Que hi hagi un reconeixement oficial de la recerca feta en català. Volem que les nostres universitats siguin universitats de referència i que excel·leixin en la docència i en la recerca, però les volem arrelades i compromeses amb el país que les sustenta econòmicament. La universitat, per la seva pròpia naturalesa ha d’acollir diferents llengües, però això ha de ser compatible amb considerar la llengua pròpia, el català, com a llengua de recerca a tots els efectes. Hi tenim dret.
7. Disposar de bibliografia específica en català. Desenvolupar el vocabulari científic i tècnic de la nostra llengua així com divulgar-lo és responsabilitat de les nostres universitats. Per tal que els futurs professionals siguin lingüísticament competents en el seu àmbit, cal que disposin de bibliografia específica en català. Cal que les universitats s’hi comprometin i se’n responsabilitzin. Hi tenim dret.
8. Que l’estudiantat de mobilitat i intercanvi conegui el català. L’intercanvi entre universitaris és molt important, però no ha de representar un impediment per al català, sinó una oportunitat tant per utilitzar-lo com a llengua de treball a les universitats com perquè els universitaris que ens visiten puguin aprendre’l. La mobilitat no ha de ser una excusa per simplificar el mapa lingüístic de les nostres universitats. Cal que les universitats i el govern s’hi comprometin. Hi tenim dret.
9. Que totes les universitats elaborin un reglament d’usos lingüístics i el compleixin. Les universitats han de jugar un paper actiu en la promoció de la llengua, això no pot quedar en declaracions d’intencions sinó que cal fixar-ho en un reglament que així ho estableixi. Cal executar i fer respectar aquest reglament. Hi tenim dret.
10. Que les i els futurs professionals siguin competents en llengua catalana. La societat necessita professionals ben preparats que puguin exercir les seves professions en el futur en llengua catalana i és la universitat qui els ha de donar les eines per fer-ho. Exigim que es respecti el dret de l’alumnat a rebre l’ensenyament en català per tal que com a societat puguem ser atesos per professionals competents també en llengua catalana. Hi tenim dret.

Iberia fa i desfà

En una període de turbulències pel sector de l’aviació comercial Iberia va presentar la setmana passada el seu Pla Director a horitzó 2012. El principal objectiu del Pla és reestructurar el seu model d’explotació de les rutes: es volen potenciar les rutes de llarg radi i retallar rutes domèstiques deficitàries.

Iberia en aquest Pla Director evidencia que les rutes domèstiques tradicionals no són el seu target de mercat ja que no li surten rendibles. A més a més es dedueix que la companyia vol deixar de competir amb Vueling/Clickair, companyia de la qual posseeix un 45% de les accions.

Amb l’aposta per les rutes de llarga distància es vol consolidar encara més Madrid Barajas com a porta d’entrada d’Europa a l’Amèrica Llatina. La companyia pretén fer més competitius els vols de llarga distància creant una nova companyia per a vols de curta distància. Aquesta és la principal novetat que presenta el Pla.

La nova companyia de curt radi tindrà la base a Madrid Barajas i el que farà és aportar i distribuir el trànsit dels vols transcontinentals. Gràcies a la creació d’aquesta nova companyia l’empresa podrà reduir costos (actualment té un ERO de 200 treballadors a més d’un pla de prejubilacions incentivades i congelació salarial).

A diferència de la nova Vueling, la nova companyia no competirà amb preus. A més aportarà valor afegit a l’Aeroport de Barajas, ja que serà una companyia tradicional que disposarà de through check-in i garantirà connexions. La nova companyia, doncs, aprofitarà l’eficiència de l’estructura d’una low cost (reducció del temps d’estada a terra, optimització i gestió eficient de la tripulació,…) amb els avantatges inherents a una companyia convencional. Així l’Aeroport de Madrid seguirà mantenint o inclús incrementant la seva quota de mercat cap a l’Amèrica Llatina al mateix temps que Iberia assegurarà una major viabilitat en un període en el què sector de l’aviació comercial té problemes de sostenibilitat.

Mentre s’esperen els resultats de les negociacions en British Airways, Iberia blinda el seu futur i al de la T4 de Barajas amb una lògica empreserial totalment legítima.

Mentrestant a l’Aeroport de Barcelona SkyTeam es trasllada a la T1 i Spanair negocia amb companyies d’Star Alliance per tal de començar vols amb codis compartits cap al Japó o el continent americà. En aquests moments és quan es fa evident que Iberia pot fer i desfer a la T4 (amb el vist-i-plau d’AENA), mentre  que aquí no tenim cap pes per premiar a Spanair o a la resta de companyies que apostem per Catalunya (donant-los els millors slots, reduint-los les taxes…). Cal una gestió individualitzada de l’Aeroport del Prat amb un pes determinant de les adminitracions properes i la participació del sector privat.

Xerrada “El català, la següent llengua oficial a la UE”

La Plataforma Universitària pel Català juntament amb  el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya en marc del Correuniversitats 2009 (Correllengua universitari) organitza la xerrada “El català, la següent llengua oficial a la UE”.

Aquesta xerrada,  a càrrec de Miquel Català i Coït (impulsor de la campanya Oficialitat.cat i traductor de la pàgina web del Parlament Europeu a la llengua catalana), tindrà lloc el proper dijous 22 d’octubre a les 13,30 hores l’aula 40.011 al Campus de la Ciutadella de la UPF (Edifici Roger de Llúria).

Amb aquesta proposta conjunta de la PUC, el SEPC  i la FNEC del Correuniversitats 2009 es fa evident que la sensibilitat majoritària envers català  de la comunitat estudiantil de la UPF. Personalment, espero que aquesta cooperació s’estengui en tot allò relacionat en la defensa de la llengua davant del Govern de la UPF.

Us hi esperem!

“El català, següent llengua oficial de la UE”

Data i hora
Dijous 22 d’octubre a les 13:30 hores.
Lloc
Campus Ciutadella – Universitat Pompeu Fabra
Edifici Roger de Llúria, aula 40.012.
Ramon Trias Fargas, 25-27
08005 Barcelona
Com arribar-hi?
Metro: L4 “Ciutadella I Vila Olímpica”
Tramvia: T4 “Wellington”
Renfe Rodalies: R1, R3, R4 i R7 “Barcelona-Arc de Triomf” i R2sud “Barcelona-Estació de França”

Més informació:

Plataforma Universitària pel Català

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC)

FNEC-UPF

No només és qüestió de pressupostos

En aquest país la política del peix al cove ha portat a que els nostres polítics estiguin pendents exclusivament de que el Govern Espanyol complexi la disposició addicional tercera de l’Estatut. Fins i tot es barallen determinant qui defensa de manera més ferma aquesta disposició addicional en la negociació dels pressupostos.

És clar que és irrenunciable el compliment de la disposició addicional tercera de l’Estatut durant els set anys de vigència. L’Estat hauria de reflectir en els seus pressupostos generals una inversió en infraestructures (o rescat de peatges) igual a l’aportació del PIB de Catalunya al PIB del conjunt de l’Estat.

Ara bé, no n’hi ha prou en que les partides (regionalitzables) dels comptes anuals de l’Estat del Ministeri de Foment prevegin invertir un 19,13% del total a Catalunya (encara que, malgrat tot, siguin inferior al pes del PIB català).

Per sortir de la crisi en la que es troben immergides les nostres infraestructures no n’hi ha prou en que es prevegi “pressupostar inversions” sinó que el més important és que s’executin aquestes inversions.

El Ministerio de Fomento quan parla de l’execució d’obra pública realitzada fa referència a les inversions directes del mateix Ministerio. No obstant el gruix del que es pressuposta s’executa a través d’empreses com ADIF o SEITT, que no són transparents en les dades d’execució.

A tall d’exemple, l’Adminitrador de Infraestructuras Ferroviarias (Adif), organisme públic encarregat de les grans obres i el manteniment de la xarxa ferroviària, el 2004 havia d’invertir 3,766 milions d’euros i només en va invertir 2,186 milions. Hi ha una diferència important d‘1,600 milions d’euros (l’any 2004)… Què se’n han fet?

Més preocupant, tal i com explicava el Diari Avui, és el cas de la Sociedad Estatal de Infraestructures de Transporte Terrestre (SEITT). Aquest organisme vehicula una gran part del pressupost de Fomento. Dels 782 milions d’euros que el pressupost de l’any passat destinava a Catalunya, només se n’invertiran 255 abans de final d’any. Es tracta només del 32% dels diners previstos. Blanco no ha canviat la política dels seus antecessors: Álvarez Arza i Ávarez Cascos.

La no-execució de les partides pressupostàries de les empreses que aglutinen la major part de la despesa de Fomento afecta a qüestions tan importants per a la nostra competitivitat com ara la millora de Rodalies (senyalització, execució del perllongament a la T1, duplicacions…) o obres viàries com ara l’autovització de la NII al pas per les comarques gironines (A2-Autovia del nord-est). Paradoxalment els percentatges majors d’execució se’ls emporta la Línia d’Alta Velocitat i el túnel urbà de Barcelona, prioritat de la Generalitat i el Gobierno de España.

El SEITT tenia pel 2009 assignats per a Rodalies 154 milions d’euros del  total de 347 que té fins el 2012. Ara diuen que falta invertir 340 milions, és a dir que aquest any s’han gastat 7 milions dels 154 previstos.

Això és una constant legislatura rere legislatura. Els partits catalans mentre segueixen parlant sobre quan difereixen els pressupostos de l’any vinent respecte a la disposició tercera de l’Estatut. Totalment legítim, però no efectiu.

Si l’Estat executés tot el que promou podríem sortir d’aquest punt crític de col·lapse. Però és més agraïda la feina de tirar-se els plats per damunt de forma fàcil, que no pas controlar l’execució de despesa per part de cada organisme i demanar retiment de comptes al Govern Espanyol.

O podríem buscar solucions per atacar el problema de fons (burocràcia llunyana amb manca d’incentius per a executar obra pública a Catalunya llevat, és clar, de la LAV). Es podrien fer servir noves formes d’empresa pública com consorcis Generalitat Estat per executar obra pública a Catalunya, o directament que l’obra pública de Fomento fos executada per GISA, evitant incoherències d’aquest tipus.

Cal buscar una solució a un problema evient però que, sembla ser, que no està en l’agenda dels nostres polítics.

Interactivament espanyola

Ahir el diari Avui publicava un estudi elaborat per l’observatori Media.cat en que es deixava pales que els Telenotícies de TV3 tenien un marc referencial eminentment hispanocèntric. No és cap novetat d’uns anys ençà que la funció de la televisió nacional de Catalunya sigui transmetre una visió autonomista del nostre país. Ja en parlava el 2008 del canvi de visió de TV3 arran la lectura del llibre “TV3 a traïció” que busca arraconar els Països Catalans a canvi de bombardejar-nos amb notícies de l’Estat espanyol. Aquest canal fins i tot ha arribat a espanyolitzar el topònim de la capital de les Illes tal i com parlava ara fa tres mesos en un post.

Però creieu haver-ho vist tot? Doncs no! Ara resulta que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) també té com a referència el Facebook.es, el Facebook en espanyol! Jo no sé si algú de vosaltres ha entrar mai a Facebook, posant com a adreça www.facebook.es, però pel que es veu els mitjans públics catalans accedeixen a la xarxa social a través del portal espanyol de la xarxa social.

Resulta que en un post del bloc de la CCMA Interactiva.cat, “Troba’ns fàcilment a Facebook” (data del 29/07/2009), parlen del nou servei de Facebook que permet als clients de la xarxa social escollir un nom d’usuari. Com ho explicaven?

Fins ara les adreces de les planes interiors de Facebook tenien una estructura similar a aquesta:

http://www.facebook.es/people/Nom-de-l’usuari /1107617823

Ara, aquest usuari pot reservar una adreça personal amb aquest format:

http://www.facebook.es/Nom-de-l’usuari

La meva pregunta és, quina necessitat tenen de dirigir als lectors del bloc cap al Facebook en espanyol (si a més la versió en català és totalment “normal”)? No els demano que dirigeixin els seus lectors cap al Facebook.cat, que diuen que està en construcció. El més lògic i neutral és enviar als lectors cap a Facebook.com i, en funció de la llengua del navegador d’internet, els dirigiria cap a Facebook en català, anglès, espanyol o alguna de les més de cinquanta llengües que hem anat traduint els clients de la xarxa social.

Vegeu la diferència entre Facebook.es i Facebook.com:

• www.facebook.com/rogermelcior
• www.facebook.es/rogermelcior

Si veieu igual les dues pàgines, i voleu contribuir a millorar la salut de la nostra llengua a Internet, teniu un problema: el vostre navegador d’Internet està configurat en llengua espanyola. Si voleu revertir la situació seguiu aquestes instruccions.

Conferència “A la universitat en català!”

Aquesta és la presentació de la campanya “A la universitat en català” que Plataforma per la Llengua i Plataforma Universitària pel Català hem presentat avui en marc de la “Trobada d’estudiants dels Països Catalans” a la Facultat de Medicina de la URV de Reus.

Pel que fa al torn obert de paraules val la pena destacar les aportacions que han realitzat els assistents del País Valencià.

Han constatat les dificultats que tenen per fer servir el català, especialment a les universitats dels sud. També els estudiants de les universitats de València ciutat han corroborat el fracàs del sistema de doble línia vigent ( a algunes carreres en diversos grups), ja que no sempre és garanteix línia en valencià. En aquest sentit, per millorar la situació de la llengua catalana a les universitats del País Valencià, i tenint en compte que el marc legal autonòmic no és de bon tros el mateix, potser s’hauria de tenir en compte el model de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana a més de mesures de pressió per part de sindicats com el SEPC.

En aquest sentit voldria recuperar un article d’aquest Pla de Política Lingüística que, crec, que és únic a tots els Països Catalans (almenys d’aquesta forma tan explícita):

Article 94
2. Són deures del personal docent i investigador, a més dels que preveuen les lleis:
h) Conèixer la llengua pròpia de la Universitat Jaume I.

Pim, PAM

Ahir, 29 de setembre, el Rector de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Joan Moreso, inaugurava el curs de la UPF. No hi vaig ser però és com si ho veiés: un Rector tot cofoi parlant d’internacionalització, obertura i, com no, el Pla d’Acció pel Multingüisme (PAM).

Segur que van sorgir com a mínim dos conceptes: la seguretat lingüística i el multilingüisme.

• Sobre la “seguretat lingüística”

Aquest concepte  ha estat impulsat pel Pla d’Acció pel Multingüisme (2007-2013) i pretén que la informació sobre la llengua de docència (la llengua en la qual s’imparteixen les classes) sigui PÚBLICA i VINCULANT. Això què vol dir? Que abans de començar una assignatura els estudiants hem de conèixer en quina llengua s’imparteix i no podem exigir que aquesta es canviï. Tot molt bonic sobre el paper… Però que passa l’any 2009, tres anys després de l’inici del desplegament? Aquest trimestre tinc CINC assignatures i NOMÉS UNA té la llengua assignada (casualment espanyol)! Vegeu-ho:

Podeu consultar  sobre qualsevol estudi de la UPF aquesta informació a la web de la UPF-Llengües.

Em trobo que enlloc d’estar la llengua en blanc o amb un guionet “-“ ara surt el concepte “multilingüe”. No és antagònic dir “seguretat lingüística” i fixar com a llengua “multilingüe”. Tinc garantia de quina llengua serà la vinculant en la docència d’una assignatura? Si un professor vol impartir l’assignatura en català però s’han apuntat Erasmus o Sèneca, quina garantia tinc que el professor la podrà fer en català davant la pressió d’aquest grup d’estudiants, la passivitat dels estudiants autòctons i l’ambigüitat del terme MULTILINGÜE?

En definitiva per què no se substitueix el terme de “seguretat lingüística” pel terme “inseguretat lingüística” per referir-se a la Pompeu…?

• Sobre el “multilingüisme”

Començo el curs i m’expliquen que parlar en català és ineficient, segons afirma una professora de la UPF, ja que fa més difícil la convivència a l’aula! El Pla d’Acció pel Multilingüisme diu que hi ha tres llengües de treball a la UPF (català, espanyol i anglès) i que els estudiants tenim el dret a fer servir les tres llengües igual que els professorat té dret a escollir la llengua en la qual imparteix l’assignatura.

Per què  es desincentiva d’aquesta manera el multilingüisme dels estudiants i, especialment, quan es vincula amb la llengua catalana (que s’arriba a titllar de llengua ineficient)?

En fi, volen vendre a fora sense haver fet la feina a dins. Primer cal complir el PAM a l’hora que cal pedagogia entre la comunitat universitària per vèncer la por al multilingüisme en català.

Setmana de la Mobilitat ‘Sostenible’ i Segura

Aquesta setmana celebrem la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura. Aquests dies, durant els quals es promociona el transport públic i la mobilitat sostenible, venen a substituir el tradicional Dia sense cotxes.

La Generalitat ha enfocat la campanya de manera continuista amb la publicitat institucional de la “Revolució dels petits gestos”, la primera gran campanya institucional homogènia feta per part d’una administració pública (ja s’han fet anuncis de seguretat viaria, estalvi d’aigua i prevenció d’incendis).

Resulta curiós parlar de sostenibilitat posant com a icona de la gran campanya mediàtica a televisió dos punts que fan perillar la sostenibilitat dels sistema de transport públic a Catalunya: la nova targeta T12 i les línies 9 i 10 del Metro del ferrocarril metropolità

• L9 i L10: infraestructura faraònica en busca de finançament privat

La Línia 9 del Ferrocarril Metropolità de Barcelona està cridada a ser la icona de l’obra de Govern en matèria de mobilitat per a les properes eleccions. Dos trams (el de Badalona i Santa Coloma de Gramenet) estan a punt de ser inaugurats però el Govern se les ha hagut d’empescar perquè l’obra no aclaparés tots els seus pressupostos (té un pressupost de 6.507M€). La seva naturalesa faraònica ha comportat que la Generalitat hagi deixat en mans del sector privat l’acabament i explotació de les estacions dels dos trams amb execució més avançada: el de Besòs i el de Llobregat. Dragados s’ha fet càrrec d’acabar de construir les estacions de Badalona i Santa Coloma de Gramenet i la part nord de Barcelona (en total 13) i ha d’abonar al Govern 315 milions d’euros per l’obra que anteriorment ja ha executat el govern mentre que FCC, OHL i Copisa acabaran el tram del Llobregat (13 estacions) i abonaran al Govern 378 milions d’euros per l’obra ja feta. A més aquestes empreses seran les responsable de l’explotació de les estacions dels seus respectius trams durant més de 32 anys: neteja, manteniment, funcionament dels nombrosos ascensors. Amb els ingressos que rebrà de les concessionàries el Govern executarà el tram central de la L9 sense que això suposi tanta pressió pels pressupostos de Política Territorial. És un peatge a l’ombra com s’ha fet en l’Eix Vic-Ripoll o el Túnel del Pertús i es vol fer en el desdoblament de l’Eix Transversal. Les concessionàries a la fi de la concessió trauran rendibilitat, ja que el Govern els tornarà diners amb interessos.

Com podeu veure un exemple de “sostenibilitat” d’obra pública la L9! Una obra que no es pot ni pagar i amb una explotació molt cara (ascensors, despesa energètica per la profunditat de la majoria d’estacions tipus pou…).

• T12: el perill de la sostenibilitat del sistema tarifari a la Regió Metropolitana

A la Regió Metrolpolitana es fan uns 935 milions de viatges anuals amb transport públic, que tenen un cost de 1.257 milions d’euros. El cost mitjà per viatge és d’1,36 euos. Amb la flamant targeta T12 l’Administració deixarà d’ingressar aproximadament uns 14 milions d’euros anuals pel concepte de venda de bitllets. L’any passat (2008) l’ATM va recaptar per aquest concepte 577 milions d’euros que van cobrir el 45% del cost operatiu de la xarxa de transport públic de la Regió Metropolitana. Per la seva banda les subvencions públiques amb 700 milions d’euros van sufragar el 55% del cost del transport públic de la Regió Metropolitana. Aquest any hem trobat pujades dels títols de transport integrats com la T10 d’un 6,94%, bàsicament amb l’objectiu de cobrir el dèficit en recaptació que la T12 els suposa durant tres mesos (de setembre a desembre).

Caldrà veure fins on arriben les pujades dels títols de transport aquest any. Cal tenir en compte que amb la inauguració de la L9 els costos d’explotació també pujaran… En tot cas, els usuaris de transport públic no hem de pagar per cobrir el cost d’uns compromisos populistes com ara la targeta T12. A més no tinc clar que la mobilitat d’un menor de 12 anys sigui gaire obligada tenint en compte que encara està en edat d’escolarització obligatòria en centres que, en principi, han d’estar a prop del domicili familiar. Crec que la T12 només beneficiarà  especialment a les famílies que porten els fills a les escoles concertades lluny dels seus barris, en el centres de les poblacions amb autobús… Això no és mobilitat obligada, és més aviat mobilitat evitable… En canvi en el període universitari (mobilitat obligada) els estudiants ens les hem d’empescar amb fraus zonals per arribar als centres universitaris que, sovint, cauen lluny de les nostres poblacions i amb unes combinacions no gaire bones i sense cap tipus de descompte tarifari…

• El que NO és ’sostenible’

Per a mi la L9 i la T12 NO són sostenibles. Sostenibles són els “petits gestos”, mai millor dit! Petites coses (infraestructures o canvi en explotació de serveis) que, ràpidament i sense gaire cost, fan la  mobilitat més fàcil a milers de persones. I d’aquests tipus de coses a Catalunya en podem fer moltes que comporten un millor aprofitament dels recursos públics. Pel que fa a infraestructures podem començar per “treure de calaix” el projecte de l’intercanviador de Plaça Catalunya i executar-lo, continuar per la recuperació de la línia Reus-Roda de Barà i acabar amb la perllongament de la xarxa ferroviària a l’aeroport o a Lloret de Mar sense oblidar duplicacions i quatriplicacions. Pel que fa a serveis podem treballar per millorar els busos interurbans a tot Catalunya i vetllar per un bon finançament del mateixos (com a mínim similar al que tenen els municipis de l’Entitat Metropolitana del Transport).

Petites obres (o no tan petites) o millores en l’explotació,  però relativament fàcils i barates d’execució i, sobretot, ÚTILS! Petits gestos de l’administració que milloren la nostra mobilitat i la nostra competitivitat com a país per tant. Ara, per contra, ens limitem la nostra política d’infraestructures i mobilitat en noves autovies (amb peatge a l’ombra) i obres faraòniques: L9, línia orbital, eix transversal ferroviari…

PD: per la ràdio es poden sentir anuncis de l’ús de la bicicleta, el carsharing o la integració tarifaria. Anuncis més encertats que aquests de cara a la “sostenibilitat”.

Ofertes de setembre a OCÉ-España

Al setembre les empreses fan diverses ofertes per a fer més fàcil  (o més econòmica) la tornada a l’escola. Una d’elles és el CortiColes, promogut pel Corte Inglés que consisteix en vals de descompte en tèxtil i calçat de totes les compres en material escolar realitzades al llarg de l’estiu. També hi ha les típiques ofertes de les llibreries i grans superfícies que es barallen per dir que tenen els llibres més barats del mercat perquè fan els millors descomptes. Per no parlar dels col·leccionables que arriben acompanyats de la tornada a l’escola i disponibles al quiosc.

Avui però vull parlar d’una oferta més inèdita i especial: la que ofereix OCÉ-España als estudiants de la meva Universitat, la Universitat Pompeu Fabra. Resulta que després de més de 15 anys a la Universitat l’empresa OCÉ ha decidit, gràcies a les pressions de la PUC, fer les targetes recarregables en llengua catalana, adaptant-se a l’Acord de la Junta de Govern de 8 de març del 2000 (Regulació i foment de l’ús del català a la Universitat Pompeu Fabra) que afecta a les concessions administratives de la UPF, que en el fons és administració pública.

L’empresa ofereix als clients de les màquines de reprografia la possibilitat de canviar les seves targetes, ara en espanyol, per unes de noves en català. Quina gran oferta! El rètol, que paradoxalment només l’han posat en català, recorda que et posaran el mateix saldo que tenies… Només faltaria que em descomptessin 10 fotocòpies per tenir la targeta en català!

Aquesta gent què pretén? Que els faci un monument  per complir la Llei 1/1998 de 7 de gener de Política Lingüística després d’estar tants anys incomplint-la? Per no parlar de la qualitat del servei… A mi OCÉ España no em compra, de cap de les maneres…